Impressions d’entretemps
Diario de Mallorca |
| 8/6/2017
Las apariencias engañan
El Mundo | |
Los perfiles del dibujo
Libertad expresiva
Ultima hora |
|
La pintora manacorí Cati Cànoves nos presenta sus nuevas obras en una exposición que se podrá disfrutar durante todo este mes en la sala de exposiciones del Auditòrium Sa Màniga. Con un total de 14 obras entre acuarelas y acrílicos, la creadora nos propone un viaje a través de los últimos meses de su vida, una vida que ha cambiado radicalmente por la maternidad. Si bien en un principio después del nacimiento de su hijo, su obra tomó un camino más amable, alegre, con el espíritu del mero divertimento, el paso del tiempo y la investigación en nuevos formatos llevó a unas obras más profundas, reflexivas, muy elaboradas a la vez que impulsivas.
El azar mueve los pinceles de esta mujer que mezcla en sus piezas la geometría, la arquitectura y el paisaje como marcos que enclaustran a unos personajes de apariencias frágiles. Su estilo, calificado por ella misma como expresionismo figurativo, llama a ir más allá de las formas y los colores que incialmente percibimos para investigar en su composiciones, dedicarles tiempo y paciencia para desentrañar sus secretos. Cànoves estuvo compañada de su familia y amigos y de un buen puñado de admiradores de su obra, entre los que se encontraba Biel Amer, autor del texto que introduce el catálogo.
La pintura feta compromís
“La vida actual ens du una excitació manllevada pel frenesí que hem de suportar. Sovint sense saber-ho, o pitjor encara, sense haver-ho cercat, el nostre entorn més immediat ens obliga a fer i prendre decisions inesperades, imprevistes. Algunes, pròpies de la nostra identitat, com ser pare o mare, altres pel nostre sentit humà, com les preocupacions provocades per la insensatesa del terrorisme o el menyspreu dels governants cap el canvi climàtic. Tot plegat i més encara, és una constant vital i diària, aferrada a la nostra existència com la pell que ens cobreix.
No és un reflex catastrofista de l’artista a la qual va dedicat aquest text, però, en línies generals, podria subscriure aquest primer paràgraf existencialista com a propi, donades algunes coincidències. Parafrasejant Bauman, la vida líquida ens està impregnant d’allò que sense ser-nos propi se’ns fa quotidià, per la insistència dels Media i la voracitat de l’actualitat, del dia a dia. Així que, Cati Canoves, ni com a persona ni com a artista, no és immune al vertigen de la existència quotidiana i a molt menys, al de la creació artística.
El fet de guanyar el concurs de Son Carrió duia implícit realitzar una exposició a Sa Màniga i vet aquí, que la feina se li acumulà en un trànsit creatiu des d’una primera maternitat intensa, dominada per somnis idíl·lics i edènics a una realitat pertorbada per punyides existencials. Una i l’altra l’abocaven cap a una contaminació creativa de difícil pronòstic.
L’obra de Cati Canoves venia precedida per processos dominats per la serialització de la seva obra. Així l’artista, dominava el llenguatge pictòric en les formes i el temps, fet que li permetia elaborar una obra personal i dur-la fins els extrems que ella considerava creatius i evitar-ne la repetició. Tot i això, la seva pintura mantenia constants plàstiques identificables, com la composició dels espais, l’ús de les formes per identificar les figures, humanes o animals, l’ús del color amb tons vius i pastels amb un precís ús de la tinta xinesa, que no sols identifica les formes, també la identitat d’aquestes, convertint-la en un color més.
Aquest darrers treballs, arrepleguen conceptes propis de la seva obra anterior i si aquí no formen part d’una sèrie concreta és perquè l’artista, sense renunciar-ne, defuig qualsevol intent d’homogeneïtzar aquests treballs i si dotar-los, d’una forma intencionada o no, d’una identitat sobrevinguda des de les sèries anteriors. Efectivament, aquesta obra inclou figures de “monstres” o de la sèrie “flipanins”, però també inclou referències a “Ciutats i ports”, amb tota la seva sobreabundància de formes i una amalgama de colors vius o tamisats, envoltats d’una acumulació magmàtica, orgànica i transformadora.
L’obra de Cati Cànoves no resulta complaent ni subordinada a l’espectador, per contra, al situa front a una cascada de formes i colors, sobreposats i d’esbromadora expressivitat, creant composicions allunyades de l’autocomplaença, colpidores i plenes de sentit plàstic, alhora que expressa la reivindicació puntual sobre l’estat de les coses que li són pròximes, com la situació social, mediambiental, etc. Sens dubte, la seva obra no deixa indiferent i exposa, sense paranys, la seva capacitat plàstica i les seves dèries personals. Art i compromís, un binomi propi dels artistes com a testimoni responsable del seu temps, del nostre temps.”
Biel Amer.
DIÀLEG SOBRE MONSTRES ENTRE JOSEP LLUÍS AGUILÓ I CATALINA CÀNOVES
L’aliança entre les arts del llenguatge i les de la imatge ha estat una de les que més ha contribuït a enriquir, al llarg dels segles i en el si dels més diversos corrents estètics, la cultura d’Occident.
És cert, tanmateix, que varen començar a tenir mala premsa aquells quadres que podien merèixer el qualificatiu de “literaris” quan una determinada pintura contemporània –l’art abstracte, en sentit genèric- va deixar de banda la representació figurativa de la realitat existent. A hores d’ara, però, quan ja estam de tornada dels maximalismes dogmàtics i excloents a favor d’una o altra escola artística concreta, i quan qualsevol tipus d’expressió literària o plàstica ja és considerada igualment vàlida sempre i quan inclogui els valors de la creativitat i de la individualitat -a més, és clar, d’una realització eficient-, la pintura novament ja no necessita disculpar-se en el cas que presenti elements de natura diversa que globalment configuren un relat temàtico-simbòlic de perfils “literaris”.
La iniciativa de la Direcció General de Cultura del Govern de les Illes Balears, etiquetada com a Literart, respon a l’objectiu de reforçar els lligams entre la literatura i la pintura, amb la idea que una i altra –més enllà dels llenguatges específics diferents que empren- són tan sols les dues cares d’un mateix procés humà: el de la creació d’uns mons que complementen els reals, de vegades negant-los o rectificant-los, d’altres, afirmant-los o fugint-ne. Les paraules i els sons, els colors i els traçats del pinzell o del llapis, són únicament els mitjans materials que permeten que uns éssers inquiets puguin cercar, mitjançant l’autoexpressió i la representació, aquells camins que, fins i tot quan tan sols els duen a Enlloc, els donen l’oportunitat de viure aquell moment irrepetible de plenitud que sempre origina una experiència vital o intel·lectual quan és emocionalment intensa.
Com a protagonistes de la primera edició de Literart, han estat triats els manacorins Josep Lluís Aguiló (1967), poeta, i Catalina Cànaves (1983), dibuixant i pintora. El resultat ha estat una exposició conjunta en la qual es combinen els textos versif icats i un bon nombre d’acrílics, d’aquarel·les i de tintes. Ambdós comparteixen inspiració i temàtica, alhora que cada un d’ells té una parcel·la creativa en exclusivitat. A partir del recull poètic Monstres
d’Aguiló (publicat el 2005, Premi Joan Alcover 2004), Cànoves ha conf igurat unes obres que donen visibilitat física a uns éssers que en origen habitaven, invisibles, en els racons més foscos de la ment, i igualment en l’imaginari cultural més fantasiós que han anat forjant unes quantes civilitzacions al llarg dels segles.
El llibre de Josep Lluís Aguiló es caracteritza per esser una obra calculadament unitària i amb una estructura i uns lligams interns de cohesió minuciosament pensats. D’una banda, ens trobam amb un poema-pòrtic inicial; tot seguit, amb tres parts, cada una d’elles amb una diferenciació i una unitat específiques; finalment, amb un darrer poema que d’alguna manera ofereix una certa interpretació de tot plegat a tall de conclusió. L’arquitectura del poemari és un element del tot significatiu: ens remet a les idees d’ordre, d’organització, de racionalitat, de domini… O sigui, un embolcall rígid i cartesià per a uns continguts que corresponen a aquella mena de fruits de la ment que sempre neixen i creixen fora dels sementers ben llaurats i ben sembrats i ben conreats que en tots els casos són la conseqüència d’una intervenció humana racionalitzadora sobre el cos de la terra. Tanmateix, el fet que Monstres tengui una estructura tan inflexible fins a quin punt no és un gest d’autoritat del poeta sobre els seus monstres personals i sobre els que poblen amb insolència la tradició cultural i la societat a la qual el mateix poeta pertany?
Vegem amb una mica de detall la substància del llibre. El primer poema és dedicat a l’evocació d’Abraham Cresques. A partir de les paraules dels navegants, el cartògraf pinta els seus mapes, i defineix, per tant, els límits del món que els humans han recorregut i vist. Ara bé, més enllà d’aquestes terres i aquests mars coneguts, que adquireixen, amb els seus topònims exclusius, la condició d’existents en la mesura que són inclosos en el mapamundi, hi hauria un altre món: el de les realitats imaginades. Enfront del món físic i tangible que reflecteixen els mapes, la realitat que les ments humanes haurien anat engendrant per explicar-se els seus malsons i les seves pors.
Precisament, els mites o els monstres serien les formes i les identitats concretes que haurien adquirit, en un acte d’exorcització catàrquica, aquests malsons i aquestes pors.
La primera definició de la paraula monstre que es pot trobar al Diccionari Alcover-Moll és la següent:Ésser fabulós o real que presenta una conformació contrària a l’ordre natural, com és ara una combinació d’home i de bèstia, la presència de dos caps, etc”. A partir d’aquí, sembla evident que és ben admissible considerar que els monstres i els mites poden ser vists com a categories equivalents. Tal volta es podria distingir un grau diferent de culturització il·lustrada entre els uns i els altres. Aguiló en el seu llibre ha pretès fer una recreació d’aquells éssers que es formaren, en un o altre moment de la història, dins la part del territori de la ment humana que encara no havia estat conquerida per la llei de la racionalitat (“Del lloc més profund de l’home/ va sortir el monstre”). De les tres parts del llibre, la primera fa referència a mites de l’antiguitat grega, tots ells amb unes personificacions biogràfiques culturalment molt canòniques (Orfeu, Prometeu, Minotaure, Caront, les Moires, les Gorgones, Polifem…); la segona, a uns altres d’origen europeu, nascuts entre l’Edat Mitjana i el Romanticisme, tant de matriu culta com popular, procedents de contrades diverses (l’holandès errant, el licàntrop, el doble, el gòlem, el vampir, Kraken, Maria Enganxa, Caliban, Frankestein, Barbablava, la casa encantada…); i la tercera, en la qual els mites/monstres ja no serien uns determinants éssers vivents o llocs fantàstics, nascuts en el regne de les cabòries més ancestrals, sinó que més aviat correspondrien a idees, fets, comportaments o situacions propis de la condició humana més primària: el monstre de la guerra, el de la violència, el de la subordinació de la dona en la vida matrimonial, el de l’orgull dels vencedors, el de l’hedonisme, el del desig permanentment insatisfet del ciutadà occidental d’assolir algun dia una vida alliberada de tota mena de deures i, a la vegada, del tot confortable, el de l’espai rural abandonat, el del consum abusiu d’alcohol, el de l’amor perdut … En molts dels poemes, en realitat els monstres són els mateixos humans. Així, per exemple, una de les tipologies de monstre que es poden trobar en la vida quotidiana de la societat actual és el mascle que practica la violència de gènere. És el que apareix en el magnífic poema titulat L’esposa del monstre:No et preocupis, avui també/ t’esperaré rere la finestra/ sense moure’m, amb la sang vegetal./ -El temps s’aclareix. La tempesta,/ gairebé tan violenta com tu,/ no ha deixat víctimes –diu la ràdio”.
En aquesta tercera part de Monstres hi ha dos poemes, situats en el primer i en el darrer lloc, que són complementaris i que assenyalen un dels moments de to més solemne i de major ambició compositiva del llibre: les dues peces pretenen la recreació de la batalla de Balaclava, un episodi important de la guerra de Crimea, on s’enfrontaren les tropes britàniques i les russes. Els poemes es corresponen a dos moments horaris diferents d’aquell 25 d’octubre de 1854. En el primer, la cavalleria russa és vençuda en topar amb la infanteria britànica assentada tot just a la vora del seu campament; en el segon, tan sols cent cinc minuts més tard, la càrrega de la Brigada Lleugera contra l’artilleria russa acaba amb el fracàs més absolut i amb la pèrdua massiva de vides britàniques. La guerra: la victòria i la derrota com dues escenes quasi intercanviables. Ara bé, al Regne Unit aquests fets bèl·lics li varen servir per construir el seu orgull de potència imperial, tant perquè al final varen guanyar la guerra com perquè el poeta Tenysson va cantar com un fet de glòria la gesta de Balaclava; en canvi, els russos, els perdedors, n’haurien decretat l’oblit, l’amnèsia patriòtica. Un altre monstre: el de la interpretació interessada de la història. És en el poema solt que tanca el llibre, on podem trobar la clau de lectura de tot plegat: “La venjança de l’home sobre el vers/ cria éssers que esperen, desconeguts,/ ser nosaltres i són nostre revers./ L’home conté tots els monstres perduts”. El fet que explica la gran capacitat de supervivència dels mites i els monstres, sigui en la tradició cultural culta o en la popular, és perquè actuen com un correlat de vivències, sentiments, expectatives o temors que en realitat són inherents a la condició dels humans de tots els temps. Per això no és d’estranyar que entre els mites o monstres sorgits en societats i en èpoques històriques diferents hi pugui haver correspondències evidents de significació. És aquest fet el que permet que Josep Lluís Aguiló pugui anar confeccionant, amb naturalitat, les adaptacions que calguin a les diferents circumstàncies i moments. Aquest és el mecanisme que li facilita la incorporació d’uns mites o monstres que tenen un origen ben remot, de vegades de més de tres mil anys d’existència, a la quotidianitat del nostre present, o del nostre passat immediat. D’aquesta manera, pot acabar essent versemblant que un noi jueu tancat a Dachau pugui imaginar que un golem alliberador “destrueix els filferros del perímetre,/ trenca les barreres, arruixa els cans,/ mata lentament tots els carcellers,/ en silenci, sense dir cap paraula”.
La joveníssima Catalina Cànoves ja va presentar com a treball de final de carrera, per a llicenciar-se en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, un treball basat en el tema dels monstres.
Aquest fet serveix per posar en evidència que la decisió que va prendre d’il·lustrar i recrear els poemes d’Aguiló –tasca desenvolupada entre el 2006 i el 2009- és ben coherent amb les seves tensions interiors i amb els seus interessos vivencials de representació plàstica de determinats mons. Les trenta-quatre obres -acríliques, de tinta i d’aquarel·la- inspirades en els trenta-quatre textos d’Aguiló mostren ben clarament que la pintora, malgrat partir d’uns materials d’altri, ha sabut crear unes imatges que són capaces de convertir-se en autònomes de qualsevol referència aliena. Tal volta l’obra més complexa i més densa de totes les que hi ha a l’exposició és la titulada <<L’àguila de Prometeu>>, una mena de planetari de mites, que integra elements de fins a cinc poemes (el que ha cedit el títol al quadre, <<Minotaure>>, <<Polífem després d’Ulisses>>, <<Sibil·la>> i <<La sense nom>>). Amb tinta i aquarel·la, amb un traç laberíntic i ferm, ofereix a la nostra mirada una escenografia d’horror que té una gran potència expressiva: Prometeu, amb un cap que és el laberint del Minotaure, és esquarterat pel bec sanguinari d’una àguila, les ales de la qual són les serps de la cabellera de la Medusa, i al seu costat la presència expectant i complaent d’una Sibil·la que té unes mans que són un ram de belladones. La realització de l’obra es fonamenta en la juxtaposició d’una gran quantitat de detalls quasi microscòpics, fins al punt que es fa difícil no pensar en aquella mena de treballs d’orfebreria que són fets amb la minuciositat tècnica de l’artesà i amb la capacitat de seducció que és pròpia dels bons artistes. El cos de la deessa Hècate, que Orfeu invoca abans de fer la visita a l’Hades, és també molt representatiu de la manera com Cànoves construeix les còrpores d’alguns dels seus personatges: mitjançant un acarumallament de motius gràfics que remeten a figures humanes, animalons, fulles, i a múltiples altres formes orgàniques no identificables. És un altre cas d’una figuració que es fonamenta en les minúcies gràfiques. I també ho és <<El piròman>>: un cos desfet, amb una cabellera composta a partir de la suma d’un bon nombre d’elements mínims diversos.
D’entre el repertori de figures que són presents a l’exposició, ara mateix em compareixen a la memòria el tríptic dedicat a les tres moires (descabdellen la vida dels humans amb la mateixa tranquil·litat silenciosa amb què les velles de la Mallorca ancestral filaven, igual que balangueres, la memòria de la comunitat); o un cos masculí vagabund -un Minotaure flotant en la penombra-, amb un cap enorme de bou clavat al cap, amb el sexe vençut, a la recerca d’una sortida al seu desconcert; o el bust cardenalici d’un cartògraf que sembla que té els ulls immensament fatigats a causa de tota una vida dedicada a ullar els horitzons inabastables i indesxifrables; o el conjunt de quadres de tamany considerable que presenten figures masculines, de colors aigualits, reclosos a la força dins uns espais interiors i en tot moment sotmesos al monstre-carceller que viu en algun racó obscur de la seva ment; o <<La dona del monstre>>, embadalida davant la finestra, alhora temorosa i ansiosa davant la imminent arribada d’aquell que la sotmet a la humiliació i a la violència…
Un dels elements de l’exposició que té entitat pròpia és el quadern de treball de l’artista: exercicis, és cert, però també rostres i còrpores i copinyes i éssers materialment esfilagarsats i animalons d’espècies diverses i vaixells desballestats que van a la deriva…, tots ells nascuts amb la fermesa que és pròpia d’aquelles representacions que són producte del do de la creativitat i de l’ofici après a consciència i amb la complicitat del temps que mai no s’acaba.
Un diàleg sobre monstres, el de Josep Lluís Aguiló i Catalina Cànoves. I així mateix, també un diàleg sobre la condició humana, alhora tan noble i tan indigna, sempre oscil·lant entre el cim i l’abisme, atreta per la gola del penya-segat i pel vol majestuós de l’àguila de camí cap al sol.
Damià Pons